AND YOUR MOVES ARE SO SLOW
Comissariat per Caterina Almirall i Margot Cuevas
Com una criatura marina de quatre òrgans que habita les profunditats de l’oceà ondulant i sinuosa, o potser com una fantasia que emergeix d’una imaginació radical, complexa i feinerosa, llampant i imperceptible, es prefigura d’una materialitat viscosa, pastosa, artesanal, ancestral. Es mou amb una temporalitat lenta i profunda i t’observa amb atenció des de molt a prop i molt endins, contemplativa i curiosa.
Aquesta edició d’Ephemeral es presenta en el present contemporani amb un ritme pausat però constant parant atenció als efectes d’aquest present que ens travessen tot i que nosaltres potser no els veiem. Es fixa en les conseqüències, les circumstàncies i també les resistències que despleguen des de les practiques artístiques quatre artistes que viuen i treballen actualment a Barcelona.
Aborden temàtiques com la supervivència, la diferència, la resistència; l’oceà, la pròtesis, el treball; la comunicació, l’aliment, el teixir. I ho fan des d’un posicionament polític amb les teories feministes contemporànies i una crítica al sistema capitalista i a les lògiques neoliberals i capacitistes. Quatre propostes instal·latives cuinades a foc lent, en les que és tan important l’aspecte material, plàstic i sensorial, com l’aspecte narratiu, conceptual i la mirada crítica que proposen.
.
Alexander Arilla (Fabra i Coats)
(Badalona, 1991)
El conjunt de treballs tèxtils d’Alexander Arilla es presenten com faules contemporànies sobre el món laboral en el context capitalista. Són peces manufacturades amb la col·laboració de la seva tia que tota la vida ha cosit i cus per a veïns i família i per a qui ho necessiti. Cosir és un ofici tradicionalment feminitzat, cosir és precarietat. Cosir, com teixir, apareixen en nombrosos relats i faules des dels mites clàssics fins a la cultura popular, mites, faules i llegendes protagonitzades per dones que esperen o que estan retingudes, i que moltes vegades utilitzen el fet de teixir, filar, cosir, apedaçar… per construir aquesta espera i com la eina per relatar les seves històries i fins i tot per teixir el destí o conjurar-lo.
Les figures que apareixen en les tres peces que presenta Alexander parteixen de dibuixos fets per ell mateix, que després trasllada a la tela mitjançant la tècnica del patchwork a Cowboy con flores, 2019 i Abejas matando a su jefe (2019). Piñata (2019) és un treball de confecció amb teixits emplenats amb volum. Tots tres, com a les faules, utilitzen els animals per representar conflictes socials contemporanis. Són figures basades en l’imaginari infantil i l’anime japonès, un univers que ens apropa a temàtiques socials i complexes des d’una mirada fantasiosa però sobretot transversal, horitzontal i honesta.
.
Cowboy, Alexander Arilla
Joana Capella (La Escocesa)
(Barcelona, 1990)
https://joanacapellabuendia.hotglue.me/
La meva millor obra és el projecte que Joana Capella ha desenvolupat al llarg de l’últim any centrat en la producció de pa com a mecanisme artístic per subsistir econòmicament. El seu interès en aquest projecte rau a aprendre l’ofici de fer pa, de manera autodidacta o col·laborant amb artesans, fins al punt de dominar la tècnica i portar-la a la pràctica artística. En fer del pa una de les seves fonts d’ingrés, la seva obra pren forma d’activitat econòmica submergida, subvertint i donant la volta a la precarietat econòmica que domina en el context artístic.
Per aquesta intervenció a la fira Swab, Capella planteja aprofitar el context comercial de la fira per presentar el seu producte a partir de diverses estratègies de màrqueting. La fira es transforma en una eina de la que s’extreuen les estratègies comercials utilitzant els elements promocionals usuals. D’aquesta manera es compleix la finalitat i l’objectiu de tenir un estand a una fira: buscar espònsors i promocionar el producte donant-lo a conèixer a nous clients i posibles patrocinadors. A partir d’aquestes tàctiques, Capella es planteja la seva relació amb l’ofici i el context de l’art, donant la volta a les condicions materials i productives que fan possible repensar els temps, els espais i les possibilitats del fer.
.
La meva millor obra, Joana Capella
to kosie (Hangar)
(Polònia, 1986)
El treball recent de to kosie explora la proximitat entre la vida a les profunditats oceàniques i la feminitat. Dos poderosos universos desconeguts i inexplorats, que tradicionalment han estat sistemàticament invisibilitzats i a resultes incompresos. La seva recerca s’esdevé en l’exploració d’una gran varietat de materials experimentals com els bioplàstics (agar, pell de kombucha, algues), teixits reflectants, impressions 3D, teles, esmalt d’ungles, ungles falses, pestanyes i cabells postissos, leds o petits treballs amb ceràmica. to kosie combina els materials creant escultures i instal·lacions de dimensions diverses que sovint funcionen com criatures o com a entorns que sobreviuen en un delicat equilibri ambiental i que reaccionen a les presències o la lluminositat, tal com ho fan els habitants de les profunditats submarines.
La fascinació per l’univers submarí, la seva bellesa, però també la seva lentitud i profunditat de vegades té un deix de tristesa o melancolia, com una forma de denúncia i de resistència davant d’un món neoliberal que no les comprèn ni les respecta. Són criatures de vegades monstruoses que canvien de color segons els estímuls que reben, simbiòtiques, hermafrodites, que interactuen i que evolucionen demostrant una complexitat extraordinària en les seves formes de coneixement i de relació. En aquests dos universos es creuen els conceptes dels feminismes contemporanis que incorporen les lògiques del caos, les subjectivitats canviants i dissidents, l’organització horitzontal i el coneixement encarnat i material.
.
Sea creature, to kosie
Helena Vinent (La Escocesa)
(Barcelona, 1988)
La instal·lació d’Helena Vinent s’articula a partir del seu posicionament polític com a persona sorda, i la seva relació amb instruments, estratègies o pròtesis artificials que utilitza per a poder comunicar-se dins dels paràmetres comuns o normatius. A partir de l’apropiació d’aquests instruments, com són els subtítols i les pròtesis auditives, qüestiona de manera crítica l’adaptació del cos a un sistema capacitista que entén el cos com un dispositiu funcional dirigit a la producció sense fi del sistema capitalista.
La instal·lació està composta de diverses escultures i un vídeo que giren al voltant de la idea de pròtesis, entesa aquí com un element que obre el cos i genera altres possibilitats; fugint així de l’ús essencialista i adaptatiu que acostuma a definir la seva funció. El vídeo que acompanya la instal·lació està creat a partir de l’apropiació de subtítols de diverses pel·lícules de ciència-ficció d’èpoques diferents. Aquesta descontextualització permet a l’artista generar especulacions narratives travessades pel seu posicionament polític i per la teoria crip. D’aquesta manera, Vinent posa en dubte el sistema normatiu i adaptatiu de la producció a través de noves narratives i especulacions del que pot ser un cos funcional i complet.
.
Prótesis, Helena Vinent
Amb la col·laboració de: