Units sota la tècnica del dibuix/pintura, treballant sota una paleta de colors diametralment oposada, ambdós artistes entrellacen continguts al voltant de la memòria. Isidora pren com a punt de partida la percepció de l’espai, la seva identitat i la manera com és habitat i transformat incansablement a partir d’un moviment permanent de la ciutat. La manera en què l’artista desenvolupa els seus dibuixos –a través d’un treball de superposició de capes translúcides– emula el procés de fabricació de la memòria (temàtica transversal en la seva obra) reflexionant sobre la vulnerabilitat dels espais que habitem i la manera com construïm la història. sobre la història, fins i tot relegant-la a l’oblit.
Catalina, en canvi, se centra en records aïllats o percepcions d’un record a partir d’un procés personal d’introspecció i meditació que la porten a connectar amb imatges personals que toquen el límit entre la realitat i la ficció; d’aquí que les seves imatges es moguin entre la figuració i l’abstracció, fent referència a la manera en què un record s’emmagatzema a la nostra memòria.
Les seves imatges es presenten com una aparició que sovint traspassa la frontera de la imaginació. L’ambigüitat es suggereix en l’obra d’ambdós artistes, tensant passat i present en una mateixa imatge.